We have arrived at a point where critical theory is being called upon to answer a basic question: what is the continuing relevance, value, and productive potential of criticality, or “oppositional knowledge”? I propose a departure from relativism, the ambiguities of postmodernism and fashionable pessimism for a new “post-critical perspective”. Post-criticality means engagement with proactive strategies triggering entrepreneurial, interdisciplinary, innovative, scalable and attainable solutions to collective challenges. In one sense you could say that while locking out nostalgia for an earlier and simpler time, post-criticality can mean retrofitting Modernism with what we have learned in the last century in order to begin engineering both methods and means for producing results across disciplines; not merely grandstanding jingoistic evangelism promoting a cause. From there the door opens onto inheriting the key parts of Modernism’s ambition for engagement, and setting agendas for action, without having to accept the ambiguity of postmodernism.

Hem arribat a un punt en què apel·lem a la teoria crítica per a respondre una pregunta bàsica: fins a quin punt continua essent avui rellevant, vàlida i potencialment productiva la criticitat, o «coneixement opositor»? Proposo que deixem enrere el relativisme, les ambigüitats del postmodernisme i el pessimisme a la moda per a adoptar una nova perspectiva «postcrítica». La postcriticitat significa participar en estratègies proactives que desencadenin solucions de tipus emprenedor, interdisciplinàries, innovadores, redimensionables i realitzables per als reptes de caràcter col·lectiu. D'alguna manera, podríem dir que, encara que bloqueja la nostàlgia d'una època anterior més simple, la postcriticitat pot representar una retroadaptació del modernisme amb tot el que s'ha après l'últim segle per a començar a dissenyar mètodes i mitjans que produeixin resultats en les diferents disciplines; no és un mer lluïment d'evangelisme jingoista que impulsa una causa. A partir d'aquí s'obre una porta a la possibilitat d'heretar els aspectes essencials de l'ambició modernista per la participació i a l'establiment de programes d'acció, sense haver d'acceptar l'ambigüitat del postmodernisme.